bandera

bandera
Castellano

divendres, 28 d’octubre de 2011

5. Des de la presó


   A mesura que avançaven les tropes nacionals, anava augmentant el nombre de presoners de guerra i de civils empresonats per no ser “afectos al Movimiento”. Els presoners de guerra eren reclosos en camps de concentració on s’estaven mentre se’ls classificava. Segons com se’ls classifiqués, eren empresonats o eren enviats a Batallons de Treballadors o similars. Només podien tornar a casa seva els que no estant en edat militar demostressin (generalment per mitjà d’avals) que eren “Afectos al Glorioso Movimiento Nacional”. Pels nombrosíssims camps de concentració de l’Espanya Nacional, van arribar a passar unes 450000 persones. Al gener de 1940, nou mesos després del final de la guerra, encara quedaven més de 250000 persones en centres penitenciaris, Batallons de Treballadors o Camps de concentració.

   L'enorme població reclusa es comunicava amb la seva família bàsicament via correu postal. A la zona nacional se solien utilitzar targetes patriòtiques que amb molta freqüència eren les úniques disponibles. Per mostrar afecció al nou règim (o per obligació) escrivien “Viva el Generalísimo Franco”, ”Año de la Victoria”, etc. encara que de vegades els eslògans eren afegits pels censors.

Remitents a les presons de Bilbao, Tarragona, Astorga i Batallons de Treballadors.

   Els tres dibuixos que es mostren a continuació, enviats per penats a les seves famílies, mostren la importància de la correspondència en aquestes circumstàncies extremes. Com diu Verónica Sierra Blas en Cartes de soldats des del front (Cultura Escrita i Societat, nº 4) “La carta constitueix la pràctica per excel•lència per deixar constància i superar aquests moments difícils, per mantenir el fil d'unió amb els altres i salvaguardar la pròpia identitat”. 
El dibuix de la oreneta està enviat des de la presó "El Coto" (Gijón). Els altres dos, des del Camp Disciplinari
de Belchite. Tots tres són de 1940.

Targeta bordada enviada el 1942 per una mare a la seva filla des de la presó de dones de Durango.
 
Sent presoner a la presó de Porlier, el dibuixant José Manaut va fer centenars d'apunts.
A molts d'ells apareix la lectura/escriptura de correspondència. Aquest apunt és de 1943.




   Els textos, molt limitats per la censura, solien parlar de fred, menjar, salut, avals i les incidències de la correspondència. I es repetien les fórmules imposades pel discurs del vencedor, com per exemple el “amanecer de España” o "construir la nueva España". Un tema fonamental era la necessitat d’aconseguir avals que els permetessin obtenir la llibertat o fins i tot evitar l’afusellament.



Al voltant dels centres de reclusió, especialment en alguns Batallons de Treballadors, s'instal·laven famílies
de presos, per estar prop del fill, pare o germà. Amb freqüència feien treballs de neteja o cuina per als
reclusos i així podien menjar. En aquesta targeta el reclús explica que va caldre evacuar a aquestes famílies
per “escasez de víveres”


Els que arribaven al Camp de Concentració necessitaven comunicar-se amb la seva família, però no portaven diners per comprar
targetes, segells, etc. En el cas del Camp de Vitoria, una Caixa d'Estalvis obsequiava als nouvinguts amb targetes (patriòtiques, òbviament)
 i ho feia notar...  Una de les primeres peticions que fa l'intern a la família, és que busquin  a "alguien que pueda hacerme un aval de mi actuación
 de antes y después del 19 de julio".



Els presos solien rebre paquets de les seves famílies amb el que més escassejava a la presó. Aquest pres
aprofitava les seves habilitats artístiques per realitzar encàrrecs de les autoritats de la presó, pels que rebia
alguns “cèntims” i amb ells podia comprar pa, segells, etc.
 


 

Des d’una presó de Bilbao, el pres escriu a la seva família, a l’abril del 1939, explicant la seva situació, fent paròdia
de l'estil telegràfic. Transmet un cert humor amarg mentre es veu obligat a escriure "Año de la Victoria" i els crits de rigor.


   De vegades els textos de les cartes eren més dramàtics. Aquesta, també de 1940, és d’un presoner per qui el fiscal ha demanat la pena de mort. Va dirigida al seu padrí i després de donar-li la seva versió dels fets que se li imputen, li demana que parli urgentment amb els denunciants. Comet la imprudència de denunciar als denunciants, els nous “afectos al Caudillo” del seu poble, d’actuar “como los rojos”. Observis la utilització de fórmules estereotipades del nou imaginari, com “construir la nueva España”.




   Eren temps de denúncies, venjances, imploracions de clemència, .. A continuació veiem fragments d’una carta (1940) d’un condemnat (català) a 12 anys, des d’un Camp de Treball Disciplinari.













En aquesta targeta escrita per un falangista des d'una
presó republicana, s'aprecia l'angoixa per no saber la
veritat del que li estarà passant a la família. Demana
que la resposta la signin tots…


















  Alguns centres penitenciaris editaven les seves pròpies targetes postals per a l'ús dels presoners. Aquí en veiem dos exemples.
El 1940, la Presó Central d'Astorga va editar aquesta postal (a la esquerra) per a la celebració de la Verge de la Mercè.
En aquesta data se solia autoritzar la visita dels fills. La targeta mostra el programa d'actes (missa, rosari, concert, etc)
entre els quals hi ha una actuació teatral dels presos amb el títol “Virgen de la Merced, yo soy un cautivo”. .



En aquest fragment de targeta des de la presó de Burgos, es llegeix la interessant reflexió d'un pres sobre la festa
de la Verge de la Mercè a les presons.

Les denúncies formaven part del terror i misèria ambientals.  A aquesta carta de 1938, un veí d'un
petit poble gallec, dóna el nom d'un altre veí que va dir que “Franco no valia nada ni tampoco tres perras chicas
 que son 15 céntimos”   i el dels que ho van escoltar sense protestar. Alguns dels denunciats
 es van exiliar a Mèxic.




Aquest sobre està escrit el 1947, vuit anys després d'acabada la guerra. Però encara està enviat sense tancar, passa censura militar, el remitent és a la presó, l'eslògan entusiàstic, etc. No va ser fins aquest any que es va suprimir oficialment l'estat de guerra.







   En acabar 1939, unes 650.000 persones havien abandonat Espanya per la frontera francesa fugint dels nacionals. La immensa majoria van ser internats en camps de refugiats. Bastants van tornar a Espanya abans d'acabar 1940, molts van emigrar a Llatinoamèrica i molts altres es van quedar a França. Però després de la invasió de França per Alemanya, les tropes de Hitler van fer presoners, a França, al voltant de 40000 espanyols dels quals uns 14000 van acabar tancats en camps de concentració o d’extermini.

"Camp d'internament" de Bram (França). Foto d'Antonio Agulló


La primera targeta està enviada el 1940 des de França, per un refugiat català que acabava de
ser fet presoner pels alemanys. Al text, pre-imprès i en francès, que l'acreditava com a presoner
de guerra amb "bona salut”, solament se li podia afegir el nom i la signatura. A baix, anvers i
revers d'un altra targeta enviada el 1944 pel mateix presoner des del camp de Mauthausen, on
va ser traslladat. A les instruccions impreses es llegeix (en castellà) que es permet escriure una
vegada cada sis setmanes i només vint-i-cinc paraules..


Següent capítol:
Ja no rebré mai més els teus petons.

No oblidar que l'índex permet accedir directament a qualsevol dels onze capítols següents (o als anteriors).