bandera

bandera
Castellano

divendres, 28 d’octubre del 2011

9. Censura generalitzada


   La censura de la correspondència s’aplicava en tots dos bàndols de forma generalitzada, encara que en el Nacional era més sistemàtica i organitzada. I després de la guerra va continuar uns quants anys més. En bona part de les figures que mostrem en aquest bloc es poden apreciar les estampilles de la censura.

   Tant durant la guerra com en la postguerra, es feia servir amb major freqüència la targeta postal que el sobre. Una de les raons era l’escassetat de paper, però una altra era el facilitar el treball a la censura. Així els censors tenien menys text que llegir i no havien d’obrir sobres. Si s’enviaven sobres, es recomanava que es deixessin oberts. Si els censors havien d’obrir-lo, el tancaven amb una tira de paper engomat.



Un soldat republicà que escriu a la seva muller des del front, fa broma
amb la censura: “Quiero verte para decirte muchas cosas que no se pueden
decir por carta porque al censor se le iban a poner los dientes largos.”


   Burlar la censura requeria enginy i atreviment. En aquest exemple, veiem un dibuix enviat per un presoner a la seva família, dins d’una carta. L’autor va aprofitar que el censor no entenia el català (llengua que per descomptat estava prohibida en la correspondència dels presos) per manifestar alguna cosa així “Aquí més que gana passem fam”. La paraula “fam” es forma amb la lletra F de la samarreta del primer corredor i amb l’ham (AM) de la del segon. L’ham pot semblar simplement una “J”. Les lletres FJ podrien semblar “Falanges Juveniles” o “Frente de Juventudes”. Possiblement es tractava només d’un joc jeroglífic atrevit, potser un tempteig, doncs la gana no era cap secret (no és rar trobar en la correspondència a les famílies peticions de pa).










Una forma habitual d'evitar la censura era escriure en papers molt petits i introduir-los a les costures de la roba que s'enviava a l'exterior a ser rentada o reparada, o a un cinturó, etc. En aquest exemple, la nota (escrita en català) és d'un paper finíssim de 5 cm d'ample.





Un altra tècnica freqüent era escriure amb llimona, que es feia visible amb calor. En aquest exemple es va escriure, des de la presó, una postal amb tinta normal, visible, però entre les línies visibles es va escriure amb llimona. En aquestes línies ocultes es parla de “librarse de las manos de estos canallas” “lo peor del mundo”.









   Els combatents tenien prohibit, a la seva correspondència, parlar de les operacions bèl•liques. A la zona nacional aquesta norma es respectava molt més que a la republicana.

Dre: La censura militar, en aquest cas republicana, ratlla el nom d'una població per no donar pistes sobre els
moviments de tropes.
Esq; Al dia següent del bombardeig italià sobre la població d'Alcanyís (on va haver-hi més morts que a Guernika)
un soldat republicà ho explica als seus pares.



A la zona nacional es donaven poques excepcions a la norma de no donar
informació sobre poblacions i operacions. Un capità espanyol dels Fletxes
Negres (una brigada mixta italo-espanyola) escriu exultant a la seva mare
des del front, avançant cap a Castelló.






Aquesta carta és d'un soldat català (sindicalista de la CNT) que s'incorpora al front als 32 anys, casat i amb fills. L'envien a la batalla de l'Ebre 
i als pocs dies escriu al seu germà intentant explicar-li la crua realitat, pero reconeix que la censura no li permetria i tot seguit li dóna una versió
que se suposa endolcida: ..."passar calamitats sens fi”  “burlar la mort en tots els segons”...  En un altre paragraf parla de que "hi ha moments
en els que l'angoixa és tal que es prefereix la mort". I que “hi ha coses que no es deuen ni poden explicar de tan terribles que son”.
  



Aquest mateix soldat envia a la seva mare una carta on li manifesta que la realitat de la guerra l'ha convertit en propagandista de la pau.  
Pocs dies després, és mort en una acció personal heroica segons expliquen els seus companys. Uns dies més tard, el seu capità envia
una carta a la família.




 
Algunes persones estaven exemptes de censura com podem veure a la nota manual signada pel censor, al
sobre de dalt-esquerra (enviat a l'esposa del Caudillo). Però de vegades el censor no s''adonava de la limitació i
havia d'excusar-se, com podem veure en el de sota i en el de la dreta (dirigit des de França a Carmencita, la filla
de Franco).

Capítol següent:
"Por el Imperio hacia Dios": Falange i Nacional-Catolicisme

Veure l'index.